Els somriures parlen sols.

- Caminant sense anar enlloc, caminant imaginant caminar o caminant mentres fas camí. Vaig perdre una sabata, però quan em vaig girar-me a recollir-la, ja estava desapareguda, fosa en aquet món.





Una bombolla s'enlaira cap al cel. Finalment explota. Ha arribat tant lluny com ha sigut capaç. Moltes bombolles...s'enlairen, brillants, majestuoses, d'altres exploten al terra i una gran majoria troben obstacles que les destrueixen. N'hi han que ho sporten tot, i finalment arriben fins al cel, i allà exploten per voluntat pròpia.

Han de fer malabars per arribar allà on volen arribar i on els vent les mana. No volen deixar-se dominar pel vent ni per les branques que les volen fer explotar. Volen anar lliures i campar pel cel fins que diuen, prou! Són feliçes i no volen més.

Jo vull pujar molt amunt, sense el vent a la cara, jo vull una brisa suau que m'hi acompayi.
Jo no vull branques que em punxin el cor, jo vull un cor de ferro i una fortaleza de gegant.
Jo no vull un somriure fals, o plorar per tonteries, jo vull somriure amb el que em plagui.
Jo vull tendres fulles que m'ajudin i em diguin el que es necessita per anar bé. Jo vull ajudar-les a elles. I a les altres bombolles.
Vull ser una bombolla, de les que esquiven i aprenen.

Jo vull fer malabars i equilibris, saltar i arribar fins allà a on vulgui.













Anna.

Descripcions.

- Fear is only in our minds.




Havia anat tot el matí sense pensar on m'exposava realment el destí d'aquell trajecte.

Quan vaig entrar al recinte, un núvol de calor em va envoltar. No em vaig treure l'abric en tota l'estona, no ho necessitava tot i l'escalfor.

Res més veure'ls a tots, em vaig enganxar a la seva mà. Era ferma i tot i que de tant en tant flaquejava, me l'estrenyia per a mantenir més contacte. Estavem amb silenci i no parlavem.

Desde l'altre habitació podia veure el marbre i el vidres que estaven muntats a l'altre sala. Unes corones de roses vermelles i blanques junt amb missatges d'eternitat.


D'eternitat...eternitat? D'eternitat fins que les paraules, fets i records quedin oblidats i desapareguts junt amb totes les persones que fan la promesa del record constant.


Al entrar a aquella altre sala, junts amb la mà agafada, vam avistar millor l'interior. Aquelles boniques roses vetllaven especialment per la persona que estava estirada dins del vidre, en una caixa de fusta ben polida.

Vaig observar les mans blanques que descansaven plàcidament i posades estratègicament en aquella posició tan poc natural.

Intentava notar els batecs del cor de la persona a qui agafava la mà, però no li vaig notar el pols.

Semblava que dormís.
Amb els ulls tancats, i ben maquillada, aquella persona sense vida era el centre d'atenció d'aquella sala i l'anterior.

La cara tant ben maquillada, la mort, dissimulada en un intent de fer cobrar vida a aquella persona. A la seva pell sense escalfor, freda i ja sense fluïds interns en moviment que tot i el maquillatge, d'alguna manera es feien evidents.

La sensació d'atracció cap a la mort i el rebuig del pensament em feien fer ganyotes amagades.

Les llàgrimes li brollaren per la cara i jo vaig fer-li una abraçada ben forta. Vaig fer l'esforç de dir-li el que pensava desde feia una bona estona, però abans de tot, altre cop vaig agafar-li la mà i li vaig mirar els ulls vidrosos.

- Aquestes coses no es poden predir.

Vaig dir-li mentres s'eixugava i ens estrenyiem més, em va fer que sí amb el cap.


- I es que em de recordar els bons moments viscuts i no la visió d'ara.

Vàrem estar d'acord. I vam sinuar una millora anímica.


- S'ha de viure fins que no es mori.

















Quina obvietat oi?











Anna.

Un principi

- Tot té un principi i tot té un final. És un cicle?

Segurament sí, segurament no...qui sap? Si hi ha alguna cosa clara, es que tenim molts fronts oberts. Tots plens de preguntes i moltes respostes i sobretot...suposicions.

Bé, parlant de suposicions, parlaré d'explicacions. Finalment he decidit fer-me un blog. La causa és per què m'agrada escriure (fent faltes i tot), i la decisió va ser presa ja que un amic, em va fer pensar que era bona idea.

Suposo que aqui parlaré majoritàriament amb mi mateixa, ja que hi han milers de blogs i desconec si la gent s'entreté a llegir-ne el coningut.
Però d'aquesta manera tindré un lloc per a reflectir idees.

Potser, el que més faré son preguntes, tot i que no siguin contestades...

Tot és un interrongant. Perquè? I com es que escric? I per a què em serveix? Què és ser persona? I masses coses, en fi, tot és un interrogant!