Havia anat tot el matí sense pensar on m'exposava realment el destí d'aquell trajecte.
Quan vaig entrar al recinte, un núvol de calor em va envoltar. No em vaig treure l'abric en tota l'estona, no ho necessitava tot i l'escalfor.
Res més veure'ls a tots, em vaig enganxar a la seva mà. Era ferma i tot i que de tant en tant flaquejava, me l'estrenyia per a mantenir més contacte. Estavem amb silenci i no parlavem.
Desde l'altre habitació podia veure el marbre i el vidres que estaven muntats a l'altre sala. Unes corones de roses vermelles i blanques junt amb missatges d'eternitat.
D'eternitat...eternitat? D'eternitat fins que les paraules, fets i records quedin oblidats i desapareguts junt amb totes les persones que fan la promesa del record constant.
Al entrar a aquella altre sala, junts amb la mà agafada, vam avistar millor l'interior. Aquelles boniques roses vetllaven especialment per la persona que estava estirada dins del vidre, en una caixa de fusta ben polida.
Vaig observar les mans blanques que descansaven plàcidament i posades estratègicament en aquella posició tan poc natural.
Intentava notar els batecs del cor de la persona a qui agafava la mà, però no li vaig notar el pols.
Semblava que dormís.
Amb els ulls tancats, i ben maquillada, aquella persona sense vida era el centre d'atenció d'aquella sala i l'anterior.
La cara tant ben maquillada, la mort, dissimulada en un intent de fer cobrar vida a aquella persona. A la seva pell sense escalfor, freda i ja sense fluïds interns en moviment que tot i el maquillatge, d'alguna manera es feien evidents.
La sensació d'atracció cap a la mort i el rebuig del pensament em feien fer ganyotes amagades.
Les llàgrimes li brollaren per la cara i jo vaig fer-li una abraçada ben forta. Vaig fer l'esforç de dir-li el que pensava desde feia una bona estona, però abans de tot, altre cop vaig agafar-li la mà i li vaig mirar els ulls vidrosos.
- Aquestes coses no es poden predir.
Vaig dir-li mentres s'eixugava i ens estrenyiem més, em va fer que sí amb el cap.
- I es que em de recordar els bons moments viscuts i no la visió d'ara.
Vàrem estar d'acord. I vam sinuar una millora anímica.
- S'ha de viure fins que no es mori.
Quina obvietat oi?
Anna.
No hay comentarios:
Publicar un comentario